Infectació: Els homes (heterosexuals) com a assignatura pendent

Les dones s'han pensat i repensat a elles mateixes a partir del moviment feminista. Els gais, lesbianes i transexuals (glbt) han fet el mateix a partir del seu propi moviment d'alliberament. La igualtat i la llibertat han estat el que ha guiat la seua acció. Les persones glbt o les dones s'han reunit en grups d'autorreflexió per imaginar i planejar la igualtat, per fonamentar les seues reivindicacions, per qüestionar-se la seua vida quotidiana i els papers socials assignats pel sexisme i per l'heterosexisme. Els homes heterosexuals no s'han repensat a ells mateixos més enllà del tòpic ‘progre’ que els porta a donar suport formalment els moviments feminista i homosexual, sempre que no qüestione la seua quotidianitat ni les seues actituds de dominació. Sent justos, ja han sorgit grups d'homes que repensen la masculinitat des d'una perspectiva d'igualtat. Per això no deixa de ser curiós que en moviments que diuen voler transformar la societat no han sorgit aquest tipus de grups o hi són molt minoritaris. Els homes revolucionaris s'han oblidat de la seua pròpia revolució interior cap a les dones, cap als gais i cap a ells mateixos.Igual que els gais s'han reinventat per lluitar contra l'homofòbia i alliberar-se de la seva pròpia homofòbia interioritzada o que les dones van haver d'agrupar-se per poder deixar de ser dominades pels homes i, alhora, alliberar-se del seu propi masclisme interioritzat, que impedeix els homes (suposadament) heterosexuals agrupar-se entre elles per reflexionar sobre això i repensar-se?

Resulta curiós com molts homes heterosexuals “revolucionaris” s'apunten efusivament a la legalització de la prostitució sense qüestionar-se prèviament a ells mateixos el paper del client, majoritàriament home. Cap home dels moviments antisistema s'ha qüestionat perquè hi ha tants homes que es creuen amb dret a comprar les dones (les prostitutes) com si fossen mercaderies, com si fos natural. En definitiva, per què la masculinitat es creu amb dret a dominar. Les xifres diuen que el 95% dels clients de prostitució són homes i el 90% de les prostituïdes dones: per què els homes heterosexuals no s'han qüestionat el seu paper en aquest sentit?, per què no es veu aquesta situació com un exemple més de violència (sexual) de gènere?, per què no porta això els homes heterosexuals a repensar la seua sexualitat i la seua afectivitat? Què fa que només es parle del dret de la dona a prostituir-se però no del dret de tota persona a no ser comprada? Ningú s'ha qüestionat que existeix un lligam entre els abrumadors percentatges abans citats i una societat patriarcal?

No estaria bé que els homes heterosexuals vinculats als moviments més revolucionaris i que qüestionen el sistema capitalista començaren a qüestionar-se la seua masculinitat com a font d'opressió dels altres però també d'ells mateixos? No estaria bé que els homes es plantejaren mirar-se a l'espill amb l'objectiu de cerca en la igualtat i llibertar de gènere i opcions sexuals la felicitat d'ells i de tota la societat? Esperem pacientment, a veure què passa.

Tarifes mínimes per a periodistes

Fa poc el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha publicat unes tarifes mínimes orientatives per a autònoms. La idea no és que siga negativa, ni dolenta. N'estic segur que naix d'una honesta voluntat de lluitar contra la precarietat laboral que pateix aquesta professió, però parteix també d'una important dosi d'innocència (que crec que amb una declaració de principis o intencions n'hi ha prou perquè els empresaris d'aquest país, tan acostumats a explotar els seus treballadors, canvien de sobte el que porten fent durant anys només perquè el Col·legi ho diu) o d'una
considerable dosi de desconeixement de com funcionen les relacions laborals.

Partim de la idea que considerar un periodista autònom (fet bastant qüestionable) és vàlid. En primer lloc, una declaració d'intencions no deixa de ser paper mullat com el codi deontològic o tants i tants altres documents que ha elaborat el Col·legi. Si volem que siga d'obligat
compliment això hauria de tenir rang legal: ser una llei, un conveni col·lectiu, etc: cal no oblidar que quan s'aprova una llei o un conveni no només es tracta d'un text que enuncia drets sinó que genera els mecanismes perquè aquests siguen possibles. Quins mecanismes té previstos el Col·legi perquè aquestes tarifes mínimes s'acomplisquen? Crear comités d'empresa o vies de negociació col·lectiva? Els autònoms no poden. Incrementar les inspeccions laborals? Ho dubte.
Tirar mà de la bona fe dels empresaris i crear, com ja va dir algú, un segell d'empreses que respecten els drets laborals? Si és que la innocència fa dir i fer moltes tonteries.

Un autònom periodista, que depén dels articles que fa per menjar, no qüestionarà ell sol les baixes tarifes sinó que tragarà perquè no té més remei i les tarifes orientatives no li serviran de res. El problema rau en el fet que molts pocs periodistes s'agrupen per defendre els seus drets laborals i llavors no tenen mai prou força. En una situació com l'actual la precarietat no té
a veure amb què no hi haja unes tarifes orientatives mínimes o que els empresaris no hagen rebut cap visita de membres del Col·legi perquè els facen entendre que explotant no van enlloc. La precarietat té a veure amb una mala fe explotadora per part d'una part de l'empresariat que
només se solucionarà quan els treballadors puguen defendre de manera efectiva els seus drets: bé perquè s'agrupen, bé perquè algú controla l'acció dels empresaris.