Un treballador emprenyat

A la feina han no renovat a un treballador, que s’ha emprenyat. En primer lloc se sent poc valorat perquè, en el fons el que ha passat és resultat d’una decissió arbitrària del cap, no hi havia conexió es l’argument principal. La llei empara aquests casos, mentre no sigues indefinit et poden, senzillament, no renovar. Sense cap molèstia més. Quan eres indefinit no és que no puguen prendre decissions arbitràries els empresaris o els caps: és que les han de pagar. Et correspon una indemnització.

Però el treballador, a més de la preceptiva emprenyamenta amb el cap que l’ha “no-renovat” també ho està amb els altres empleats, considera que no l’han defés el suficient que haurien d’haver-li qüestionat la “no-renovació”. Els treballadors, davant la situació, han reaccionat mirant a un altre lloc per evitar tenir problemes, és clar. Tampoc no és la seua funció defendre els drets de l’altre.

Una empresa es una organització on el cap o l’empresari actua de manera despòtica sense haver de tenir en compte a ningú més. No és una organització democràtica. Es una organització jerarquitzada en les quals qui té treball és perquè gaudeix del vist-i-plau i confiança d’un cap o empresari. I aquí la relació desigual: depens d’altre per menjar amb una relació absolutament desigual basada en la bona fe de l’empresari que no sempre existeix.

Amb aquest tipus de relacions és “normal” que la resta de treballadors miressin cap a un altre lloc, perque volien conservar la confiança del seu cap, que és en el que es basa que estiguin allí treballant. I com que és una relació totalment desigual, no ens enganyem de dominació, no en poden fer gaire encara que vulguessin. Només un comitè d’empresa garanteix una major situació d’igualtat, de defensa dels drets i de possibilitat de plantar cara davant d’una decissió injusta.

El problema d’aquest pobre “no-renovat”, és que s’havia cregut la mentida del capitalisme: si fas bé la teua feina no tindràs cap problema, i que en una empresa tots són un equip de igual a igual. Trobar-se amb la realitat d’aquesta manera és dur, perquè estàs sense feina i al carrer: el que no tinc clar és si aprendrà a que els seus drets els ha de defendre d’una altra manera (via sindical) o seguirà aspirant a “fer bé la feina” i “obtenir la confiança d’un altre empresari” com a única manera de que respectin els seus drets i el tinguin en compte. Però tot sembla indicar que no n’ha aprés la lliçó. Fins la propera emprenyamenta.