Passió i odi per Chávez

Passions i odis són els que aconsegueix despertar el dirigent veneçolà Hugo Chávez, al qual la dreta i una part de l’esquerra titllen de dictador (o de protodictador) i una altra part de l’esquerra el posa com a exemple a seguir i representant (com el mateix Chávez es declara) del nou socialisme. Totes les lleis o mesures que proposa són susceptibles de ser criticades durament
o defensades apassionadament: quan una televisió opositora no se li renova la llicència, quan decideix que pot optar a més de dos mandats, o quan es legisla sobre les limitacions a l’hora de posar el nom a fills i filles. En tots els casos, res que no haja passat a una democràcia occidental, però que quan són decisions preses pel polític veneçolà acaben envoltades de polèmica.

Personalment, em desperta desconfiança, sobretot pel seu estil populista i perquè, en el fons, entre els odis i les passions, tampoc podem saber d’una manera mínimament imparcial què es el que està passat allí. I, per tant, ni que siga per precaució, no sóc dels que sent passió per Chávez. Només vull apuntar dues mesures que ha pres en la nova reforma constitucional que em semblen interessants: per una banda, la reducció de la jornada de treball a sis hores al dia i per l’altre l’impuls a la propietat col·lectiva (de les empreses). I és important perquè obre dos fronts als quals l’esquerra sembla haver renunciat: reduir la jornada laboral i portar la democràcia al món de l’empresa.

Menys l’experiment francès de les 35 hores, que Sarkozy sembla que eliminarà en breu, ni els partits polítics ni els moviments socials tenen, en un espai central del seu programari polític, la reducció d’hores treballades per millorar la qualitat de vida de la classe treballadora.

I si almenys la reducció de jornada està present en els principis d’alguna entitat, sense ocupar un espai massa destacat, encara són molts menys els que parlen de democratizar les empreses i que els treballadors passen a ser una peça clau dins de la presa de decisions. I en aquest sentit caminen les dues propostes de Chávez, dues propostes que no han tingut massa ressò, però que em sembla que són de les més interessants que un govern d’esquerres, o dit d’esquerres, haja volgut impulsar.

Interessants per innovadores i també per atrevides, ja que són dos temes tabú en un sistema capitalista com l’actual que, excepte a Amèrica Llatina, tendeix cap a la dretanització.