Un treballador emprenyat

A la feina han no renovat a un treballador, que s’ha emprenyat. En primer lloc se sent poc valorat perquè, en el fons el que ha passat és resultat d’una decissió arbitrària del cap, no hi havia conexió es l’argument principal. La llei empara aquests casos, mentre no sigues indefinit et poden, senzillament, no renovar. Sense cap molèstia més. Quan eres indefinit no és que no puguen prendre decissions arbitràries els empresaris o els caps: és que les han de pagar. Et correspon una indemnització.

Però el treballador, a més de la preceptiva emprenyamenta amb el cap que l’ha “no-renovat” també ho està amb els altres empleats, considera que no l’han defés el suficient que haurien d’haver-li qüestionat la “no-renovació”. Els treballadors, davant la situació, han reaccionat mirant a un altre lloc per evitar tenir problemes, és clar. Tampoc no és la seua funció defendre els drets de l’altre.

Una empresa es una organització on el cap o l’empresari actua de manera despòtica sense haver de tenir en compte a ningú més. No és una organització democràtica. Es una organització jerarquitzada en les quals qui té treball és perquè gaudeix del vist-i-plau i confiança d’un cap o empresari. I aquí la relació desigual: depens d’altre per menjar amb una relació absolutament desigual basada en la bona fe de l’empresari que no sempre existeix.

Amb aquest tipus de relacions és “normal” que la resta de treballadors miressin cap a un altre lloc, perque volien conservar la confiança del seu cap, que és en el que es basa que estiguin allí treballant. I com que és una relació totalment desigual, no ens enganyem de dominació, no en poden fer gaire encara que vulguessin. Només un comitè d’empresa garanteix una major situació d’igualtat, de defensa dels drets i de possibilitat de plantar cara davant d’una decissió injusta.

El problema d’aquest pobre “no-renovat”, és que s’havia cregut la mentida del capitalisme: si fas bé la teua feina no tindràs cap problema, i que en una empresa tots són un equip de igual a igual. Trobar-se amb la realitat d’aquesta manera és dur, perquè estàs sense feina i al carrer: el que no tinc clar és si aprendrà a que els seus drets els ha de defendre d’una altra manera (via sindical) o seguirà aspirant a “fer bé la feina” i “obtenir la confiança d’un altre empresari” com a única manera de que respectin els seus drets i el tinguin en compte. Però tot sembla indicar que no n’ha aprés la lliçó. Fins la propera emprenyamenta.

Passió i odi per Chávez

Passions i odis són els que aconsegueix despertar el dirigent veneçolà Hugo Chávez, al qual la dreta i una part de l’esquerra titllen de dictador (o de protodictador) i una altra part de l’esquerra el posa com a exemple a seguir i representant (com el mateix Chávez es declara) del nou socialisme. Totes les lleis o mesures que proposa són susceptibles de ser criticades durament
o defensades apassionadament: quan una televisió opositora no se li renova la llicència, quan decideix que pot optar a més de dos mandats, o quan es legisla sobre les limitacions a l’hora de posar el nom a fills i filles. En tots els casos, res que no haja passat a una democràcia occidental, però que quan són decisions preses pel polític veneçolà acaben envoltades de polèmica.

Personalment, em desperta desconfiança, sobretot pel seu estil populista i perquè, en el fons, entre els odis i les passions, tampoc podem saber d’una manera mínimament imparcial què es el que està passat allí. I, per tant, ni que siga per precaució, no sóc dels que sent passió per Chávez. Només vull apuntar dues mesures que ha pres en la nova reforma constitucional que em semblen interessants: per una banda, la reducció de la jornada de treball a sis hores al dia i per l’altre l’impuls a la propietat col·lectiva (de les empreses). I és important perquè obre dos fronts als quals l’esquerra sembla haver renunciat: reduir la jornada laboral i portar la democràcia al món de l’empresa.

Menys l’experiment francès de les 35 hores, que Sarkozy sembla que eliminarà en breu, ni els partits polítics ni els moviments socials tenen, en un espai central del seu programari polític, la reducció d’hores treballades per millorar la qualitat de vida de la classe treballadora.

I si almenys la reducció de jornada està present en els principis d’alguna entitat, sense ocupar un espai massa destacat, encara són molts menys els que parlen de democratizar les empreses i que els treballadors passen a ser una peça clau dins de la presa de decisions. I en aquest sentit caminen les dues propostes de Chávez, dues propostes que no han tingut massa ressò, però que em sembla que són de les més interessants que un govern d’esquerres, o dit d’esquerres, haja volgut impulsar.

Interessants per innovadores i també per atrevides, ja que són dos temes tabú en un sistema capitalista com l’actual que, excepte a Amèrica Llatina, tendeix cap a la dretanització.