El Prat

Actualment estem immersos en un debat mediàtic sobre la necessitat, inqüestionada, del creixement de l'aeroport del Prat. I dic inqüestionada, perquè ningú es pregunta a qui li interessa realment aquesta expansió ilimitada i devoradora de les infraestructures, sinó que es dóna per suposat que ens interessa a tothom. A Catalunya, com arreu del món, patim el problema que molts dels debats no inclouen la perspectiva de classe, i es dóna per suposat que el que vol la classe empresarial és el que vol i necessita tothom: perquè els seus paràmetres són els únics vàlids.

De l'aeroport del Prat, molts cops només es parla de les necessitats empresarials: el creixement per fer més negoci, més diners, i treure'n més benefici. Però no es parla de la precarietat laboral o dels salaris exhorbitants dels executius. Un amic em conta, en una conversa de cafè, que a TV3 van treure una notícia al respecte (de les poques que surten) i els treballadors en qüestió van haver d'ocultar la seua identitat per por a represàlies: és aquesta la democràcia? Per què ningú es preocupa d'aquesta manca de llibertat i sí d'altres?

Com és que aquesta increïble situació de "terrorisme" psicològic empresarial no ocupa les mateixes portades que la punyetera ampliació de l'aeroport del Prat? I d'això molts cops ni els mateixos treballadors ens n'adonem de com la perspectiva o les necessitats empresarials estan més presents al nostre imaginari que les nostres pròpies necessitats. O de ser solidaris amb els altres. La vaga de l'any passat en el Prat, per part d'uns empleats, va ser mostrada pels mitjans com un acte d'irresponsabilitat, però gairebé ningú explicava els problemes de precarietat laboral que tenien aquells treballadors. A mi em va tocar agafar un viatge a Berlín el dia següent de la vaga i vam patir un endarreriment impressionant i una falta d'informació total, per unes empreses que no van saber gestionar la situació.

Pot ser vaig ser temerari en ple moment d'histèria, però a mi se'm va ocórrer dir que malgrat que m'havia perjudicat, entenia els treballadors: "jo també he estat a un comité d'empresa
i a vegades intentes negociar i per a tu la vaga és l'últim recurs, però hi ha empresaris que si no fas una vaga no cedeixen en res". I aquest comentari va merèixer la total desaprovació dels meus companys de viatge i algú va arribar a dir que havien d'anar a la presó.

Quan vam renunciar a lluitar ideològicament en allò més concret? Quan vam decidir només de grans ideals i no de com afecta la nostra manera de veure el món a les coses més petites i pràctiques?