La declaració de la renda i l’estat del benestar

Vivim en un país on les eleccions es guanyen dient que s’abaixaran els impostos. Almenys,
cap dels dos grans partits no proposa mai apujar-los. I és que el concepte que té el ciutadà dels impostos és molt negatiu. Es té el concepte que el que es queda l’estat del teu salari no ho gaudeixes tu personalment a la teua vida. Per això, l’objectiu de molts es pagar el mínim possible. En canvi, en altres països, els nòrdics, les eleccions se solen guanyar dient que es pugen els impostos.

Per què aquesta diferència? Perquè el concepte que els ciutadans del nord d’Europa tenen dels impostos és diferent: en primer lloc, relacionen pagar més impostos (es paga més en funció de la renda) amb donar més fons per a millorar els serveis públics i, en segon lloc, en pagar en funció dels ingressos, són un instrument de redistribució de la riquesa.

Al nostre país, com que la pujada dels impostos és tabú (sobretot si es fa a les classes altres) el que es fa es abaixar la ja reduïda pressió fiscal (els impostos, sobretot, se solen baixar a les classes altes, però el reclam electoral sol ser que es baixen a les classes treballadores). L’altra
excusa és que si es baixa la càrrega fiscal a les classes empresarials, aquestes crearan més ocupació i riquesa que després es podrà distribuir entre tots (cosa que mai no passa). Els països del nord d’Europa tenen càrregues fiscals més elevades i són, com a país, més eficients,
competitius econòmicament.

Això porta una manca de fons públics, buscada pels mateixos governants, que els fa optar (per la seua orientació liberal) a: esperar fons privats per finançar serveis públics amb la precarització de condicions laborals d’aquests sectors i amb la pèrdua de la seva qualitat i l’encariment per al ciutadà que n’ha de pagar directament una part (a banda dels impostos). Per exemple,
la Llei de la dependència, que per ser portada endavant ha de comptar amb el capital privat. En canvi, amb uns impostos més alts els serveis podrien ser públics, de qualitat, amb condicions per als treballadors i totalment gratuïts per a l’usuari (que pagaria en funció de
la renda i rebria en funció de les seves necessitats).

Potser les esquerres n’hauriem de fer més difusió de tot això, perquè la pujada d’impostos no fos tan antipopular.