Organitzacions ¿no lucratives?

Vivim en una societat en la qual la política està devaluada: voler canviar el sistema partir de l'acció política de moviments socials, partits, sindicats, no està ben vist. En canvi, parlant de solidaritat es pot aconseguir una ràpida simpatia. La solidaritat és un acte individual i voluntari que no qüestiona el sistema, és una mena de capitalisme amb rostre humà: es preocupa per les seues víctimes. Una visió polititzada parla de justicia social, que implica un crítica al sistema, qüestiona el poder i estableix drets per als ciutadans.

De la primera concepció veuen moltes organitzacions no governamentals (ong) o no lucratives o fundacions que actuen, en relació als països pobres del sud, demanant joguets solidaris per al nadal o enviant les sobres del que hi ha aquí en equips informàtics, roba, etc per que tinguen alguna cosa. En compte de qüestionar en què utilitzen els diners els governs respectius, o en democratitzar determinats estats, vetllar per establir relacions de comerç justes o impulsar els sindicats en aquells països pobres per evitar l'explotació laboral que pateixen. Evidentment, a qui rep l'ajut de l'ong, mentre la rep, poc li importa si l'ong està o no polititzada, i, evidentment, es millor això que no res. Però, quants anys porten les ong fent "solidaritat" sense aconseguir canvis substancials ni que deixen de ser països pobres? La funció de les ong i la "solidaritat" està clarament sobrevalorada.

En aquest context, sobretot per la simpatia que desperten, a l'explotar la mala consciència social per no fer res en contra de la pobresa, han sorgit milers d'ong solidàries. I la solidaritat es una moda, es pot consumir, comprar, vendre i, fins i tot, se'n pot presumir de com se n'és de solidari. Ara han sorgit els escàndols d'Anesvad i Intervida, dos ong que usaven mètodes molt de màrketing televisiu per recollir fons, que resulta que usaven allò que recaptaven per altres finalitats si lucratives.

Control públic
De fet, resulta massa fàcil aconseguir fons públics de qualsevol ong, que no representa a ningú més que els seus associats, dels quan alguns si que poden tenir ànim de lucre, de fons públics, com han demostrat els casos d'Anesvad o Intervida. Hi ha un escàs control real sobre si aquests diners públics s'han emprat en allò que calia o que el demandant de la subvenció havia promés. S'anomenen sense ànim de lucre, però la gent hi treballa i hi viu d'això i, moltes vegades, creen ocupació precària (i l'administració malgrat que aporta els diners no controla que això no es produïsca). Es reprodueixen les desorbitades diferències salarials entre treballadors i directius, un fet que no deixa de ser sorprenent en associacions que s'anomenen sense ànim de lucre.

En darrer lloc, les ong fan la feina que hauria de fer l'estat: atenen a persones dependents, a marginats socials, ajuden a la inclusió de determinats col·lectius, etc, i així l'estat s'estalvia haver de fer-ho ell i pagar a treballadors en rang de funcionaris i finançar tots els costos d'aquests serveis socials. El problema de tenir una societat amb una clara influència catòlica que creu més en la solidaritat (modernització de l'antiga caritat cristiana) i de les ong (actualització de les antigues missions). I un altre problema: si l'estat se'n fa càrrec dels serveis socials tenim un dret, si ho fan les ong, ens fan un favor. Que preferim?