No solc ser favorable que es privatitzen coses, però per mi la religió ha de ser una cosa de la privacitat i que no ha de viure del diner públic.
En primer lloc, no finançaria, més enllà dels ajuts puntuals que tenen totes les organitzacions, a l'Església Católica, ni a cap religió. Si jo em vull muntar una associació d'ateus m'he d'ajuntar amb altres com jo, fer una associació, posar una quota i buscar finançament (amb activitats, samarretes, concerts, etc). El mateix haurien de fer els catòlics. El catòlic que vulga tenir un guia espiritual i una església que s'associe es pose una quota i que el pague (i no com ara que li'l paguem tots). El mateix que he de fer jo si vull muntar un sindicat i tenir un, per exemple, guia laboral (advocat), pagar-me'l. De fet, l'única religió que té aquest privilegi és la catòlica que està totalment finançada (directament del pressupost de l'Estat, la reforma que ha fet el Govern de Zapatero no ha canviat això).
Els protestants, els altres cristians, els budistes, els hindús o els musulmans han de seguir aquest mateix camí que assenyale: associar-se, créixer i proveir-se de serveis sense ajuts de l'estat. Per què els catòlics no? per què aquest privilegi? Per tant, els diners que ara rep l'església no haurien d'anar-li destinats sinó que s'hauria de redireccionar al benestar social, i després, fora dels impostos i dels pressupostos estatals, cada creient de la seua butxaca (com fem els ateus, els sindicalistes, els veins, els gais, els ecologistes, els feministes, etc) haurien d'associar-se i buscar finançament autònom.
L'altre element discriminatori és que l'església té els temples en propietat (com una resta, encara, del que passava amb el règim feudal eren encara propietat seua). Els altres (sindicalistes, ateus, ecologistes, i altres religions) hem de pagar un lloguer d'un local o, si tenim fons, comprar-ne un com a seu. De fet, temples en sobren i esglésies buides n'hi ha massa, només cal repartir-los una mica millor entre les religions. Hi ha massa esglésies per a tant poc feligrés i massa cura deficitari per a la parròquia i els seguidors que tenen. Privatitzem-les doncs, mantinguem només aquelles que siguen rendibles (és a dir aquelles en què els creients estiguen disposats a pagar-les), la resta que es reparteixen entre les diferents religions, en les mateixes condicions, i si en sobren, que en sobraran, per a altres usos. I així no tindríem problemes per fer mesquites o nous temples, sinó que reutilitzaríem els que ara estan infrautilitzats i dels quals té el monopoli la religió catòlica i que paguem tots.
dimecres, 24 de gener del 2007
El cooperativisme una eina de transformació
El cooperativisme naix com una resposta democràtica a un sistema econòmic que concentra en la mà del capitalista (de qui posa el capital inicial) tot el poder a l'hora de quedar-se els beneficis, de decidir sobre el futur i l'activitat econòmica de l'empresa i sobre l'organització del treball. El cooperativisme és, almenys des d'un punt de vista teòric, una alternativa al capitalisme que organitza l'economia d'una manera democràtica on els treballadors i els usuaris (consumidors en el capitalisme) tenen alguna cosa a dir en l'organització de l'activitat econòmica. Poden dir que necessiten i que no i estableix una relació directa i honesta entre oferta i demanda, per contra, de la que fa el capitalisme que basa el seu funcionament en el lucre, el creixement permanent i la persuasió i en la creació de noves necessitats (irreals) per seguir creixent, venent i lucrant a una minoria (els capitalistes). Una minoria, en funció de posar el capital inicial, s'apropia del que produeixen els treballadors i decideix quines són les necessitats dels altres. L'empresa, cal recordar-ho, és dels pocs espais, juntament amb l'església, en què no s'exigeix, almenys formalment, un funcionament democràtic basat en la igualtat de drets que és el que representen les cooperatives.
Al principis del moviment obrer sorgits quan es va iniciar el capitalisme, al segle XIX, l'associacionisme obrer democràtic era la base de la seua lluita: el sindicalisme revolucionari, els ateneus populars (per donar formació i educació a la classe treballadora) i les cooperatives (per atorgar un funcionament democràtic a l'economia) eren la base d'un món nou, just i igualitari. Les cooperatives, de fet, són una part del moviment obrer més llibertari i té vinculacions clares amb l'anarquisme. Durant la Guerra Civil, a les socialitzacions que es van produir arreu de l'Estat moltes tenien forma de cooperativa i d'autogestió, que van anar autoorganitzant-se per rams de producció en una economia de guerra. En aquestes socialitzacions, el paper i el poder dels treballadors a partir de la democràcia directa tenien una inspiració anarquista.
De fet, va ser el comunisme i el socialisme les tendències dins del moviment obrer que van optar, més que per un moviment obrer fet des de la base i des de l'associacionisme democràtic, per la conquesta del poder polític: via cop d'estat o revolta social per uns o via eleccions per als altres. El cooperativisme, amb aquests corrents obrers, va perdre el paper central que havia tingut fins llavors.
Actualment el cooperativisme té un cert pes econòmic i social, sense ser majoritari està present arreu de la nostra societat i economia. A Catalunya n'hi ha 11.000 cooperatives que creen més de 40.000 llocs de treball, i existeixen aliances internacionals d'aquest tipus d'empresa.
Amb tot, el capitalisme permet les cooperatives i, també, en permet distorsions. Cooperatives creades per rebre beneficis fiscals o subvenciones que encobreixen fraus, empreses, fraudulentes creades com a cooperatives (entre els socis capitalistes) que subcontracten altres empreses o autònoms. El problema principal, però, és que la legislació actual permet distorsions del concepte inicial cooperatiu o d'autogestió: la llei ha trencat el principi d'una persona, un vot. Algunes lleis, com la catalana, permeten tenir vots ponderats en funció del capital aportat o obtenir beneficis en funció d'aquest: és a dir, una estructura tendent a la capitalista. Aquestes opcions, a les que les lleis per al sector donen cada cop major cabuda, desnaturalitzen el projecte cooperatiu i els seus principis perillosament. El llibre El mito de Mondragón. Cooperativas en una ciudad del País Vasco, de Sharryn Kasmir, en la editorial Txalaparta i del 1999, adverteix d'aquests perills amb una crítica, ferotge, a aquesta possibilitat i a entitats com la Corporació Cooperativa de Mondragón. Malgrat tot, malgrat els perills, el cooperativisme i l'autogestió no deixen de ser eines de transformació.
Al principis del moviment obrer sorgits quan es va iniciar el capitalisme, al segle XIX, l'associacionisme obrer democràtic era la base de la seua lluita: el sindicalisme revolucionari, els ateneus populars (per donar formació i educació a la classe treballadora) i les cooperatives (per atorgar un funcionament democràtic a l'economia) eren la base d'un món nou, just i igualitari. Les cooperatives, de fet, són una part del moviment obrer més llibertari i té vinculacions clares amb l'anarquisme. Durant la Guerra Civil, a les socialitzacions que es van produir arreu de l'Estat moltes tenien forma de cooperativa i d'autogestió, que van anar autoorganitzant-se per rams de producció en una economia de guerra. En aquestes socialitzacions, el paper i el poder dels treballadors a partir de la democràcia directa tenien una inspiració anarquista.
De fet, va ser el comunisme i el socialisme les tendències dins del moviment obrer que van optar, més que per un moviment obrer fet des de la base i des de l'associacionisme democràtic, per la conquesta del poder polític: via cop d'estat o revolta social per uns o via eleccions per als altres. El cooperativisme, amb aquests corrents obrers, va perdre el paper central que havia tingut fins llavors.
Actualment el cooperativisme té un cert pes econòmic i social, sense ser majoritari està present arreu de la nostra societat i economia. A Catalunya n'hi ha 11.000 cooperatives que creen més de 40.000 llocs de treball, i existeixen aliances internacionals d'aquest tipus d'empresa.
Amb tot, el capitalisme permet les cooperatives i, també, en permet distorsions. Cooperatives creades per rebre beneficis fiscals o subvenciones que encobreixen fraus, empreses, fraudulentes creades com a cooperatives (entre els socis capitalistes) que subcontracten altres empreses o autònoms. El problema principal, però, és que la legislació actual permet distorsions del concepte inicial cooperatiu o d'autogestió: la llei ha trencat el principi d'una persona, un vot. Algunes lleis, com la catalana, permeten tenir vots ponderats en funció del capital aportat o obtenir beneficis en funció d'aquest: és a dir, una estructura tendent a la capitalista. Aquestes opcions, a les que les lleis per al sector donen cada cop major cabuda, desnaturalitzen el projecte cooperatiu i els seus principis perillosament. El llibre El mito de Mondragón. Cooperativas en una ciudad del País Vasco, de Sharryn Kasmir, en la editorial Txalaparta i del 1999, adverteix d'aquests perills amb una crítica, ferotge, a aquesta possibilitat i a entitats com la Corporació Cooperativa de Mondragón. Malgrat tot, malgrat els perills, el cooperativisme i l'autogestió no deixen de ser eines de transformació.
Els autònoms dependents: un nou retrocés cap a la precarietat
Anys li ha costat al moviment sindical aconseguir una jornada laboral de vuit hores, vacances pagades, salaris dignes, pagues extraordinàries, dret a l'atur i a la pensió de jubilació o que l'empresari assumisca la responsabilitat social de pagar una part important de les cotitzacions de la seguretat social i l'atur dels treballadors. En certa manera, les condicions laborals enumerades i les cotitzacions fan que l’empresari retorni part de la plusvàlua, de la qual s’apropia però que es generada pels treballadors, en forma de drets socials i cotitzacions.
L'administració pot fer perillar aquesta situació quan pretén crear la figura d'autònom dependent, en el marc de l'esborrany de l'Estatut de l'autònom, que ve a legalitzar de facto el que fins ara era una il·legalitat denunciable: els falsos autònoms. Converteix en una pràctica legal actualment no era més una estratègia dels empresaris per incrementar els seus marges de beneficis a costa dels salaris i els drets dels treballadors a partir estalviar-se el pagament de la seguretat social, les pagues extra, les vacances o les hores extraordinàries.
A canvi d'aquesta renuncia, els sindicalistes –essencialment CCOO- que la defensen, afirmen que es guanyen drets de representació que serien l'inici d'un procés de millora de les condicions d'aquest col·lectiu. I les millores que farien, tendirien a recuperar els drets ja reconeguts actualment i que es poden solucionar amb acció sindical i inspectora? No tindria més sentit, en comptes de fer un pas endarrere amb l'esperança de poder fer-ne un endavant, fer-ne un endavant directament? I fer-ho a partir de posar multes més altes a les companyies en cas que tinguen falsos autònoms?, o indemnitzacions per als treballadors que en cas de ser-ho denuncien?, o una major vigilància per part de la inspecció per que no es produisca aquesta situació?
Actualment existeix un nombre creixent de falsos autònoms, ara autònoms dependents, però la solució no arriba de rebaixar els seus drets i legalitzar situacions de precarietat sinó, senzillament, de fer complir la llei. L'administració hauria d'optar per incrementar el nombre d'inspeccions, facilitar les denúncies i la protecció als denunciants o fomentar la implantació dels sindicats i dels representants dels treballadors a les empreses per què eviten aquestes pràctiques fraudulentes.
Amb aquest canvi, només que en sortiran guanyant que els empresaris que augmentaran els seus marges precaritzant, a més, dins de la legalitat.
L'administració pot fer perillar aquesta situació quan pretén crear la figura d'autònom dependent, en el marc de l'esborrany de l'Estatut de l'autònom, que ve a legalitzar de facto el que fins ara era una il·legalitat denunciable: els falsos autònoms. Converteix en una pràctica legal actualment no era més una estratègia dels empresaris per incrementar els seus marges de beneficis a costa dels salaris i els drets dels treballadors a partir estalviar-se el pagament de la seguretat social, les pagues extra, les vacances o les hores extraordinàries.
A canvi d'aquesta renuncia, els sindicalistes –essencialment CCOO- que la defensen, afirmen que es guanyen drets de representació que serien l'inici d'un procés de millora de les condicions d'aquest col·lectiu. I les millores que farien, tendirien a recuperar els drets ja reconeguts actualment i que es poden solucionar amb acció sindical i inspectora? No tindria més sentit, en comptes de fer un pas endarrere amb l'esperança de poder fer-ne un endavant, fer-ne un endavant directament? I fer-ho a partir de posar multes més altes a les companyies en cas que tinguen falsos autònoms?, o indemnitzacions per als treballadors que en cas de ser-ho denuncien?, o una major vigilància per part de la inspecció per que no es produisca aquesta situació?
Actualment existeix un nombre creixent de falsos autònoms, ara autònoms dependents, però la solució no arriba de rebaixar els seus drets i legalitzar situacions de precarietat sinó, senzillament, de fer complir la llei. L'administració hauria d'optar per incrementar el nombre d'inspeccions, facilitar les denúncies i la protecció als denunciants o fomentar la implantació dels sindicats i dels representants dels treballadors a les empreses per què eviten aquestes pràctiques fraudulentes.
Amb aquest canvi, només que en sortiran guanyant que els empresaris que augmentaran els seus marges precaritzant, a més, dins de la legalitat.
Carnet per punts, també per als empresaris?
Ara el Govern espanyol ha posat un carnet per punts per intentar reduir l’accidentalitat a les carreteres i que pot arribar a treure el permís de conduir a partir d’una escala de retirada de punts (del total de dotze que es tenen de partida). Es considera que amb la tasca de conscienciació i apelar només a la bona fe i la bona conducta dels conductors no hi ha prou: cal penalitzar durament a l’infractor i exercir un control major.
Volen ser molt durs amb aquells que incomplixen les normes de seguretat vial, perquè l'educació, la prevenció i la crida a comportar-se bé són necessàries, però hi ha gent (un sector de la societat) que no respon a eixos estímuls concienciadores que apel·len a l'ètica de la persona i només reaccionarà davant la possibilitat de complir una pena o de ser castigat. Es considera que hi ha segments socials que només deixaran de conduir de manera temerària si els lleven el carnet, si els penalitzen si els perseguixen, si els fan pagar la seua temeritat...
Com a anarquistes i llibertaris podem estar d’acord o no amb aquesta filosofia repressiva, però és la que s’aplica. A l’igual que no estem d’acord amb la filosofia del sistema però negociem convenis o demanem inspeccions de treball que són eines de penalització.
Per això, jo propose un carnet per punts per a empresaris perquè està vist que les campanyes de conscienciació perquè s’apliquen plans de prevenció o perquè s’aplique la llei i els convenis en condicions laborals no funcionen. O almenys no funcionen gaire. Apelar a la bona voluntat de l’empresaris per complir les lleis és deixar en mans de l’arbitrarietat d’un individu en situació de domini el compliment dels drets laborals.
Cal fixar eines de control i penalització perquè es veu que sino es així no apliquen els drets dels treballadors contemplats a la llei. Començariem amb 12 punts per a l’empresari que acaba de muntar una companyia. I se li treurien punts cada vegada que incompliren la normativa laboral. Una categoria laboral per sota del que correspon? Dos punts menys. Un acomiadament improcedent o una quitança per sota del correspon? Dos punts menys. Un cas de mobbing o assetjament sexual ? Sis punts menys. No pagar les hores extres? Tres punts menys. Fer passar per autònoms el que és realment una relació laboral? Quatre punts menys. Pagar per davall de conveni? Sis punts. Explotar a sense papers? Dotze punts. I qui ho perd, ho perd tot, la seua empresa i el permís per tornar a ser empresari fins que no faça uns cursets d'ètica i passen uns anys.
A l’igual que no pot haver-hi un irresponsable i un temerari que no pensa en els drets de la resta a les mans d’un volant, tampoc hi pot haver-hi un dirigint una empresa.
Hi ha empresaris que necessiten conscienciació o ajudes i facilitats, perquè no reconèixer-ho. Però son la minoira. El problema de l'empresari espanyol no és que li manquen recursos o ajudes o facilitats és que està acostumat a fer diners d'escaquejar-se de les seues obligacions laborals i socials i fins que no els arriba una denúncia o una inspecció no canvien. I inclús així es resistixen. El problema es que en aquest país s’està acostumat a muntar una companyia a partir d’explotar a l’altre. I això és un perill social que controlar tant o més que els accidents de cotxe. No cal oblidar que al llarg de l’any per culpa de la irresponsabilitat empresarial es produeixen més de 100 morts arreu de l’Estat en accidents laborals, però sembla que això no ha provocat l’alarma social d’altres fenòmens quantitativamente inferiors.
Volen ser molt durs amb aquells que incomplixen les normes de seguretat vial, perquè l'educació, la prevenció i la crida a comportar-se bé són necessàries, però hi ha gent (un sector de la societat) que no respon a eixos estímuls concienciadores que apel·len a l'ètica de la persona i només reaccionarà davant la possibilitat de complir una pena o de ser castigat. Es considera que hi ha segments socials que només deixaran de conduir de manera temerària si els lleven el carnet, si els penalitzen si els perseguixen, si els fan pagar la seua temeritat...
Com a anarquistes i llibertaris podem estar d’acord o no amb aquesta filosofia repressiva, però és la que s’aplica. A l’igual que no estem d’acord amb la filosofia del sistema però negociem convenis o demanem inspeccions de treball que són eines de penalització.
Per això, jo propose un carnet per punts per a empresaris perquè està vist que les campanyes de conscienciació perquè s’apliquen plans de prevenció o perquè s’aplique la llei i els convenis en condicions laborals no funcionen. O almenys no funcionen gaire. Apelar a la bona voluntat de l’empresaris per complir les lleis és deixar en mans de l’arbitrarietat d’un individu en situació de domini el compliment dels drets laborals.
Cal fixar eines de control i penalització perquè es veu que sino es així no apliquen els drets dels treballadors contemplats a la llei. Començariem amb 12 punts per a l’empresari que acaba de muntar una companyia. I se li treurien punts cada vegada que incompliren la normativa laboral. Una categoria laboral per sota del que correspon? Dos punts menys. Un acomiadament improcedent o una quitança per sota del correspon? Dos punts menys. Un cas de mobbing o assetjament sexual ? Sis punts menys. No pagar les hores extres? Tres punts menys. Fer passar per autònoms el que és realment una relació laboral? Quatre punts menys. Pagar per davall de conveni? Sis punts. Explotar a sense papers? Dotze punts. I qui ho perd, ho perd tot, la seua empresa i el permís per tornar a ser empresari fins que no faça uns cursets d'ètica i passen uns anys.
A l’igual que no pot haver-hi un irresponsable i un temerari que no pensa en els drets de la resta a les mans d’un volant, tampoc hi pot haver-hi un dirigint una empresa.
Hi ha empresaris que necessiten conscienciació o ajudes i facilitats, perquè no reconèixer-ho. Però son la minoira. El problema de l'empresari espanyol no és que li manquen recursos o ajudes o facilitats és que està acostumat a fer diners d'escaquejar-se de les seues obligacions laborals i socials i fins que no els arriba una denúncia o una inspecció no canvien. I inclús així es resistixen. El problema es que en aquest país s’està acostumat a muntar una companyia a partir d’explotar a l’altre. I això és un perill social que controlar tant o més que els accidents de cotxe. No cal oblidar que al llarg de l’any per culpa de la irresponsabilitat empresarial es produeixen més de 100 morts arreu de l’Estat en accidents laborals, però sembla que això no ha provocat l’alarma social d’altres fenòmens quantitativamente inferiors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)