Infectació: Els homes (heterosexuals) com a assignatura pendent

Les dones s'han pensat i repensat a elles mateixes a partir del moviment feminista. Els gais, lesbianes i transexuals (glbt) han fet el mateix a partir del seu propi moviment d'alliberament. La igualtat i la llibertat han estat el que ha guiat la seua acció. Les persones glbt o les dones s'han reunit en grups d'autorreflexió per imaginar i planejar la igualtat, per fonamentar les seues reivindicacions, per qüestionar-se la seua vida quotidiana i els papers socials assignats pel sexisme i per l'heterosexisme. Els homes heterosexuals no s'han repensat a ells mateixos més enllà del tòpic ‘progre’ que els porta a donar suport formalment els moviments feminista i homosexual, sempre que no qüestione la seua quotidianitat ni les seues actituds de dominació. Sent justos, ja han sorgit grups d'homes que repensen la masculinitat des d'una perspectiva d'igualtat. Per això no deixa de ser curiós que en moviments que diuen voler transformar la societat no han sorgit aquest tipus de grups o hi són molt minoritaris. Els homes revolucionaris s'han oblidat de la seua pròpia revolució interior cap a les dones, cap als gais i cap a ells mateixos.Igual que els gais s'han reinventat per lluitar contra l'homofòbia i alliberar-se de la seva pròpia homofòbia interioritzada o que les dones van haver d'agrupar-se per poder deixar de ser dominades pels homes i, alhora, alliberar-se del seu propi masclisme interioritzat, que impedeix els homes (suposadament) heterosexuals agrupar-se entre elles per reflexionar sobre això i repensar-se?

Resulta curiós com molts homes heterosexuals “revolucionaris” s'apunten efusivament a la legalització de la prostitució sense qüestionar-se prèviament a ells mateixos el paper del client, majoritàriament home. Cap home dels moviments antisistema s'ha qüestionat perquè hi ha tants homes que es creuen amb dret a comprar les dones (les prostitutes) com si fossen mercaderies, com si fos natural. En definitiva, per què la masculinitat es creu amb dret a dominar. Les xifres diuen que el 95% dels clients de prostitució són homes i el 90% de les prostituïdes dones: per què els homes heterosexuals no s'han qüestionat el seu paper en aquest sentit?, per què no es veu aquesta situació com un exemple més de violència (sexual) de gènere?, per què no porta això els homes heterosexuals a repensar la seua sexualitat i la seua afectivitat? Què fa que només es parle del dret de la dona a prostituir-se però no del dret de tota persona a no ser comprada? Ningú s'ha qüestionat que existeix un lligam entre els abrumadors percentatges abans citats i una societat patriarcal?

No estaria bé que els homes heterosexuals vinculats als moviments més revolucionaris i que qüestionen el sistema capitalista començaren a qüestionar-se la seua masculinitat com a font d'opressió dels altres però també d'ells mateixos? No estaria bé que els homes es plantejaren mirar-se a l'espill amb l'objectiu de cerca en la igualtat i llibertar de gènere i opcions sexuals la felicitat d'ells i de tota la societat? Esperem pacientment, a veure què passa.

Tarifes mínimes per a periodistes

Fa poc el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha publicat unes tarifes mínimes orientatives per a autònoms. La idea no és que siga negativa, ni dolenta. N'estic segur que naix d'una honesta voluntat de lluitar contra la precarietat laboral que pateix aquesta professió, però parteix també d'una important dosi d'innocència (que crec que amb una declaració de principis o intencions n'hi ha prou perquè els empresaris d'aquest país, tan acostumats a explotar els seus treballadors, canvien de sobte el que porten fent durant anys només perquè el Col·legi ho diu) o d'una
considerable dosi de desconeixement de com funcionen les relacions laborals.

Partim de la idea que considerar un periodista autònom (fet bastant qüestionable) és vàlid. En primer lloc, una declaració d'intencions no deixa de ser paper mullat com el codi deontològic o tants i tants altres documents que ha elaborat el Col·legi. Si volem que siga d'obligat
compliment això hauria de tenir rang legal: ser una llei, un conveni col·lectiu, etc: cal no oblidar que quan s'aprova una llei o un conveni no només es tracta d'un text que enuncia drets sinó que genera els mecanismes perquè aquests siguen possibles. Quins mecanismes té previstos el Col·legi perquè aquestes tarifes mínimes s'acomplisquen? Crear comités d'empresa o vies de negociació col·lectiva? Els autònoms no poden. Incrementar les inspeccions laborals? Ho dubte.
Tirar mà de la bona fe dels empresaris i crear, com ja va dir algú, un segell d'empreses que respecten els drets laborals? Si és que la innocència fa dir i fer moltes tonteries.

Un autònom periodista, que depén dels articles que fa per menjar, no qüestionarà ell sol les baixes tarifes sinó que tragarà perquè no té més remei i les tarifes orientatives no li serviran de res. El problema rau en el fet que molts pocs periodistes s'agrupen per defendre els seus drets laborals i llavors no tenen mai prou força. En una situació com l'actual la precarietat no té
a veure amb què no hi haja unes tarifes orientatives mínimes o que els empresaris no hagen rebut cap visita de membres del Col·legi perquè els facen entendre que explotant no van enlloc. La precarietat té a veure amb una mala fe explotadora per part d'una part de l'empresariat que
només se solucionarà quan els treballadors puguen defendre de manera efectiva els seus drets: bé perquè s'agrupen, bé perquè algú controla l'acció dels empresaris.

Els autònoms dependents: un nou retrocés cap a la precarietat

Anys li ha costat al moviment sindical aconseguir una jornada laboral de vuit hores, vacances pagades, salaris dignes, pagues extraordinàries, dret a l'atur i a la pensió de jubilació o que l'empresari assumisca la responsabilitat social de pagar una part important de les cotitzacions de la seguretat social i l'atur dels treballadors. En certa manera, les condicions laborals enumerades i les cotitzacions fan que l’empresari retorni part de la plusvàlua, de la qual s’apropia però que es generada pels treballadors, en forma de drets socials i cotitzacions.

L'administració pot fer perillar aquesta situació quan pretén crear la figura d'autònom dependent, en el marc de l'esborrany de l'Estatut de l'autònom, que ve a legalitzar de facto el que fins ara era una il·legalitat denunciable: els falsos autònoms. Converteix en una pràctica legal actualment no era més una estratègia dels empresaris per incrementar els seus marges de beneficis a costa dels salaris i els drets dels treballadors a partir estalviar-se el pagament de la seguretat social, les pagues extra, les vacances o les hores extraordinàries.

A canvi d'aquesta renuncia, els sindicalistes –essencialment CCOO- que la defensen, afirmen que es guanyen drets de representació que serien l'inici d'un procés de millora de les condicions d'aquest col·lectiu. I les millores que farien, tendirien a recuperar els drets ja reconeguts actualment i que es poden solucionar amb acció sindical i inspectora? No tindria més sentit, en comptes de fer un pas endarrere amb l'esperança de poder fer-ne un endavant, fer-ne un endavant directament? I fer-ho a partir de posar multes més altes a les companyies en cas que tinguen falsos autònoms?, o indemnitzacions per als treballadors que en cas de ser-ho denuncien?, o una major vigilància per part de la inspecció per que no es produisca aquesta situació?

Actualment existeix un nombre creixent de falsos autònoms, ara autònoms dependents, però la solució no arriba de rebaixar els seus drets i legalitzar situacions de precarietat sinó, senzillament, de fer complir la llei. L'administració hauria d'optar per incrementar el nombre d'inspeccions, facilitar les denúncies i la protecció als denunciants o fomentar la implantació dels sindicats i dels representants dels treballadors a les empreses per què eviten aquestes pràctiques fraudulentes.

Amb aquest canvi, només que en sortiran guanyant que els empresaris que augmentaran els seus marges precaritzant, a més, dins de la legalitat.

Un treballador emprenyat

A la feina han no renovat a un treballador, que s’ha emprenyat. En primer lloc se sent poc valorat perquè, en el fons el que ha passat és resultat d’una decissió arbitrària del cap, no hi havia conexió es l’argument principal. La llei empara aquests casos, mentre no sigues indefinit et poden, senzillament, no renovar. Sense cap molèstia més. Quan eres indefinit no és que no puguen prendre decissions arbitràries els empresaris o els caps: és que les han de pagar. Et correspon una indemnització.

Però el treballador, a més de la preceptiva emprenyamenta amb el cap que l’ha “no-renovat” també ho està amb els altres empleats, considera que no l’han defés el suficient que haurien d’haver-li qüestionat la “no-renovació”. Els treballadors, davant la situació, han reaccionat mirant a un altre lloc per evitar tenir problemes, és clar. Tampoc no és la seua funció defendre els drets de l’altre.

Una empresa es una organització on el cap o l’empresari actua de manera despòtica sense haver de tenir en compte a ningú més. No és una organització democràtica. Es una organització jerarquitzada en les quals qui té treball és perquè gaudeix del vist-i-plau i confiança d’un cap o empresari. I aquí la relació desigual: depens d’altre per menjar amb una relació absolutament desigual basada en la bona fe de l’empresari que no sempre existeix.

Amb aquest tipus de relacions és “normal” que la resta de treballadors miressin cap a un altre lloc, perque volien conservar la confiança del seu cap, que és en el que es basa que estiguin allí treballant. I com que és una relació totalment desigual, no ens enganyem de dominació, no en poden fer gaire encara que vulguessin. Només un comitè d’empresa garanteix una major situació d’igualtat, de defensa dels drets i de possibilitat de plantar cara davant d’una decissió injusta.

El problema d’aquest pobre “no-renovat”, és que s’havia cregut la mentida del capitalisme: si fas bé la teua feina no tindràs cap problema, i que en una empresa tots són un equip de igual a igual. Trobar-se amb la realitat d’aquesta manera és dur, perquè estàs sense feina i al carrer: el que no tinc clar és si aprendrà a que els seus drets els ha de defendre d’una altra manera (via sindical) o seguirà aspirant a “fer bé la feina” i “obtenir la confiança d’un altre empresari” com a única manera de que respectin els seus drets i el tinguin en compte. Però tot sembla indicar que no n’ha aprés la lliçó. Fins la propera emprenyamenta.

Passió i odi per Chávez

Passions i odis són els que aconsegueix despertar el dirigent veneçolà Hugo Chávez, al qual la dreta i una part de l’esquerra titllen de dictador (o de protodictador) i una altra part de l’esquerra el posa com a exemple a seguir i representant (com el mateix Chávez es declara) del nou socialisme. Totes les lleis o mesures que proposa són susceptibles de ser criticades durament
o defensades apassionadament: quan una televisió opositora no se li renova la llicència, quan decideix que pot optar a més de dos mandats, o quan es legisla sobre les limitacions a l’hora de posar el nom a fills i filles. En tots els casos, res que no haja passat a una democràcia occidental, però que quan són decisions preses pel polític veneçolà acaben envoltades de polèmica.

Personalment, em desperta desconfiança, sobretot pel seu estil populista i perquè, en el fons, entre els odis i les passions, tampoc podem saber d’una manera mínimament imparcial què es el que està passat allí. I, per tant, ni que siga per precaució, no sóc dels que sent passió per Chávez. Només vull apuntar dues mesures que ha pres en la nova reforma constitucional que em semblen interessants: per una banda, la reducció de la jornada de treball a sis hores al dia i per l’altre l’impuls a la propietat col·lectiva (de les empreses). I és important perquè obre dos fronts als quals l’esquerra sembla haver renunciat: reduir la jornada laboral i portar la democràcia al món de l’empresa.

Menys l’experiment francès de les 35 hores, que Sarkozy sembla que eliminarà en breu, ni els partits polítics ni els moviments socials tenen, en un espai central del seu programari polític, la reducció d’hores treballades per millorar la qualitat de vida de la classe treballadora.

I si almenys la reducció de jornada està present en els principis d’alguna entitat, sense ocupar un espai massa destacat, encara són molts menys els que parlen de democratizar les empreses i que els treballadors passen a ser una peça clau dins de la presa de decisions. I en aquest sentit caminen les dues propostes de Chávez, dues propostes que no han tingut massa ressò, però que em sembla que són de les més interessants que un govern d’esquerres, o dit d’esquerres, haja volgut impulsar.

Interessants per innovadores i també per atrevides, ja que són dos temes tabú en un sistema capitalista com l’actual que, excepte a Amèrica Llatina, tendeix cap a la dretanització.

El Prat

Actualment estem immersos en un debat mediàtic sobre la necessitat, inqüestionada, del creixement de l'aeroport del Prat. I dic inqüestionada, perquè ningú es pregunta a qui li interessa realment aquesta expansió ilimitada i devoradora de les infraestructures, sinó que es dóna per suposat que ens interessa a tothom. A Catalunya, com arreu del món, patim el problema que molts dels debats no inclouen la perspectiva de classe, i es dóna per suposat que el que vol la classe empresarial és el que vol i necessita tothom: perquè els seus paràmetres són els únics vàlids.

De l'aeroport del Prat, molts cops només es parla de les necessitats empresarials: el creixement per fer més negoci, més diners, i treure'n més benefici. Però no es parla de la precarietat laboral o dels salaris exhorbitants dels executius. Un amic em conta, en una conversa de cafè, que a TV3 van treure una notícia al respecte (de les poques que surten) i els treballadors en qüestió van haver d'ocultar la seua identitat per por a represàlies: és aquesta la democràcia? Per què ningú es preocupa d'aquesta manca de llibertat i sí d'altres?

Com és que aquesta increïble situació de "terrorisme" psicològic empresarial no ocupa les mateixes portades que la punyetera ampliació de l'aeroport del Prat? I d'això molts cops ni els mateixos treballadors ens n'adonem de com la perspectiva o les necessitats empresarials estan més presents al nostre imaginari que les nostres pròpies necessitats. O de ser solidaris amb els altres. La vaga de l'any passat en el Prat, per part d'uns empleats, va ser mostrada pels mitjans com un acte d'irresponsabilitat, però gairebé ningú explicava els problemes de precarietat laboral que tenien aquells treballadors. A mi em va tocar agafar un viatge a Berlín el dia següent de la vaga i vam patir un endarreriment impressionant i una falta d'informació total, per unes empreses que no van saber gestionar la situació.

Pot ser vaig ser temerari en ple moment d'histèria, però a mi se'm va ocórrer dir que malgrat que m'havia perjudicat, entenia els treballadors: "jo també he estat a un comité d'empresa
i a vegades intentes negociar i per a tu la vaga és l'últim recurs, però hi ha empresaris que si no fas una vaga no cedeixen en res". I aquest comentari va merèixer la total desaprovació dels meus companys de viatge i algú va arribar a dir que havien d'anar a la presó.

Quan vam renunciar a lluitar ideològicament en allò més concret? Quan vam decidir només de grans ideals i no de com afecta la nostra manera de veure el món a les coses més petites i pràctiques?

La declaració de la renda i l’estat del benestar

Vivim en un país on les eleccions es guanyen dient que s’abaixaran els impostos. Almenys,
cap dels dos grans partits no proposa mai apujar-los. I és que el concepte que té el ciutadà dels impostos és molt negatiu. Es té el concepte que el que es queda l’estat del teu salari no ho gaudeixes tu personalment a la teua vida. Per això, l’objectiu de molts es pagar el mínim possible. En canvi, en altres països, els nòrdics, les eleccions se solen guanyar dient que es pugen els impostos.

Per què aquesta diferència? Perquè el concepte que els ciutadans del nord d’Europa tenen dels impostos és diferent: en primer lloc, relacionen pagar més impostos (es paga més en funció de la renda) amb donar més fons per a millorar els serveis públics i, en segon lloc, en pagar en funció dels ingressos, són un instrument de redistribució de la riquesa.

Al nostre país, com que la pujada dels impostos és tabú (sobretot si es fa a les classes altres) el que es fa es abaixar la ja reduïda pressió fiscal (els impostos, sobretot, se solen baixar a les classes altes, però el reclam electoral sol ser que es baixen a les classes treballadores). L’altra
excusa és que si es baixa la càrrega fiscal a les classes empresarials, aquestes crearan més ocupació i riquesa que després es podrà distribuir entre tots (cosa que mai no passa). Els països del nord d’Europa tenen càrregues fiscals més elevades i són, com a país, més eficients,
competitius econòmicament.

Això porta una manca de fons públics, buscada pels mateixos governants, que els fa optar (per la seua orientació liberal) a: esperar fons privats per finançar serveis públics amb la precarització de condicions laborals d’aquests sectors i amb la pèrdua de la seva qualitat i l’encariment per al ciutadà que n’ha de pagar directament una part (a banda dels impostos). Per exemple,
la Llei de la dependència, que per ser portada endavant ha de comptar amb el capital privat. En canvi, amb uns impostos més alts els serveis podrien ser públics, de qualitat, amb condicions per als treballadors i totalment gratuïts per a l’usuari (que pagaria en funció de
la renda i rebria en funció de les seves necessitats).

Potser les esquerres n’hauriem de fer més difusió de tot això, perquè la pujada d’impostos no fos tan antipopular.